Aquesta casa modernista fou construïda pel marquès
de Foronda, Marià de Foronda, primer president i fundador
de la companyia de ferrocarrils de Barcelona. La
família Amat la va adquirir a mitjan segle passat i en va
mantenir l’arquitectura original. Fa poc que s’ha obert
al públic, i hi destaca el jardí romàntic i la decoració
modernista de les sales, adaptades als nous usos.

Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges
de l’orde del Cister. L’edifici actual es va construir en
l’estil més modern de l’època, ara anomenat «modernisme
català». L’església, bastida com la resta del
monestir amb maons vistos amb un cert aire mudèjar,
és d’intenció goticista però imaginativa. Hi destaquen
els finestrals amb vitralls i els interessants reforços
ornamentals dels arcs del creuer, i té una estructura
i una mecànica perfectament gòtiques. En conjunt,
presenta una gran força arquitectònica i decorativa.

Aquest edifici, de planta baixa i pis, va ser la seu de la
Sociedad de Fomento Voluntario de la Villa de Gracia.
Té dues façanes ordenades simètricament, amb un
estil eclèctic d’arrel classicista molt corrent a la Gràcia
del moment. L’ornamentació es basa sobretot en les
pilastres amb formes de «punta de diamant», coronades
amb capitells florals. També destaca la prominent
cornisa, sostinguda per mènsules amb màscares
esculpides, i diversos detalls escultòrics i esgrafiats.

Poc després de la seva fundació el 1903, el Cercle es va 
instal·lar a la seva seu actual, que anteriorment havia
estat un cafè, fonda i ball públic, i que es coneixia amb
el nom de Can Pioc. L’edifici s’ha ampliat i reformat
diverses vegades, però la reforma més important és la
del 1924, executada pels germans Joaquim i Bonaventura
Bassegoda i Amigó, que va afectar principalment
la planta baixa. L’edifici està format per un cos de més
alçada i profusament ornamentat amb esgrafiats, i un
altre de més baix i auster amb esgrafiats en forma de
franja.

L’actual seu del Centre Moral i Instructiu de Gràcia,
que es va fundar l’any 1869 amb l’objectiu de fomentar
les escoles catòliques a la vila, és obra de Francesc Berenguer,
en aquella època el vicepresident de l’entitat.
L’interès principal de l’edifici es concentra a la façana,
que combina el maó vist amb l’obra de maçoneria i que
té com a element central un gran balcó amb la barana
de ferro forjat. La sala d’actes es va refer l’any 1914,
després d’haver patit un incendi.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista.
Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes
són una clara influència de Puig i Cadafalch,
de qui l’arquitecte, Antoni de Falguera, fou deixeble i
col·laborador. En destaca sobretot l’espai interior anomenat
«la peixera», a partir del qual s’organitzen les
aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de
130 m² queda tancat amb una claraboia envitrallada
i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions 
i diferents esdeveniments.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint
els esquemes modernistes quan la majoria dels
arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica.
Construït amb clares influències gaudinianes (finestres
i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal
de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada
per columnes esveltes que formen una espècie 
de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar 
el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), 
el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i
l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).
Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de
la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer Enric
Granados cantonada avinguda Diagonal)

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i
Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní,
distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una
escala que ens condueix al pis principal. En destaca la
pedra treballada de les façanes estucades blanques,
la tribuna d’estil gòtic, la porta principal i les dues
torres laterals cobertes amb teulada a quatre vessants.
Rehabilitada als darrers anys per a usos culturals, està
gestionada per la Fundació la Caixa.

El projecte de Josep Fontserè va ser reformat durant 
l’Exposició Universal per Jaume Gustà, per adequar-lo 
com a sala de festes i conferències; després Josep 
Amargós, sota la direcció d’Elies Rogent, li va retornar 
l’aspecte original. L’edifici està plantejat com el desenvolupament 
en l’espai d’una secció lobulada, composta 
de pilars de foneria i bigues corbades de ferro cobertes 
d’un entramat de fusta. Les testeres, de maó vist, 
estan concebudes com dos murs que interrompen i 
acoten la seqüència espacial.

Després de l’última restauració, el Palau Mornau s’ha 
obert al públic com a museu dedicat al cànnabis. 
De l’antic edifici, dels segles XVI-XVII, se’n conserva el 
parament extern de carreus resseguits amb estuc i 
les obertures emmarcades amb pedra motllurada. La 
reforma i l’ampliació del 1908, d’aire modernista, són 
visibles a la façana, en què destaca la tribuna de ferro 
forjat, i a l’interior, amb alguns elements remarcables, 
com ara la llar de foc, la decoració dels sostres i el pati 
interior.