El que va ser l’antiga fàbrica de cerveses Damm, i que 
actualment allotja les oficines de la seu de l’empresa, 
ocupa una illa completa de l’Eixample. El tractament 
de les façanes, combinant estucat i maó vist, i 
l’esvelta xemeneia de planta troncocònica són propis 
de l’arquitectura industrial de l’època. En l’exposició 
permament s’explica, entre d’altres coses, la història 
centenària de l’empresa, la seva maquinària, la 
publicitat o els envasos. 

Accedint per un carreró central s’arriba a un pati 
interior amb una xemeneia de 25 m d’alçada, al voltant 
del qual es duien a terme totes les operacions de la 
fàbrica. Se’n coneixen diferents usos originals: des de 
subministrament de plats i coberts per a l’exèrcit, fins 
al treball de caps de nines de llauna i de porcellana, o 
teixits per a disfresses de peluix. Actualment l’espai 
és compartit per una vintena d’estudis tallers, amb un 
aire atractivament decadent.

Aquesta botiga, ubicada al mateix indret que havia
ocupat el cèlebre cafè Torino, és l’únic establiment
comercial construït segons el paràmetres racionalistes
que es conserva a la ciutat. L’element més identificador
de l’establiment és la façana, que forma una
corba al xamfrà i té un fort component horitzontal
remarcat per la línia dels aparadors i, sobretot, per la
franja de pavès de vidre que, a més de caracteritzar la
composició de la façana, serveix per il·luminar l’altell
d’exposició de productes, un dels tres nivells que
existeixen a l’interior.

El fanal modernista de vidre glaçat, penjat de la façana, 
assenyala l’accés a aquest edifici, que fou construït 
originàriament com edifici d’habitatges. El desig del
propietari de fundar una biblioteca pública fa que a la
seva mort es comenci un procés de transformacions
per adequar-lo al nou ús. Un accés independent des del
carrer amb una escala de marbre de tres trams i el treball
amb materials nobles que donessin qualitat pública
als que havien estat espais privats, van ser els criteris
seguits per l’arquitecte i els artesans participants.

El Xalet, com era anomenat fins no fa gaire, va ser el 
primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver quan va acabar 
la seva formació a l’estudi de Gaudí. Podem veure com 
segueix el seu mestre en l’interessant joc de volums, 
la combinació de materials i l’ús d’elements neomedievals. 
Hi destaca especialment la tribuna cantonera 
i el teulat amb destacats voladissos. La casa va ser 
rehabilitada el 1987 per allotjar-hi la seu de la Fundació 
Pi i Sunyer i el Centre Cívic Casa Golferichs.

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i
Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní,
distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una
escala que ens condueix al pis principal. En destaca la
pedra treballada de les façanes estucades blanques,
la tribuna d’estil gòtic, la porta principal i les dues
torres laterals cobertes amb teulada a quatre vessants.
Rehabilitada als darrers anys per a usos culturals, està
gestionada per la Fundació la Caixa.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint
els esquemes modernistes quan la majoria dels
arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica.
Construït amb clares influències gaudinianes (finestres
i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal
de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada
per columnes esveltes que formen una espècie 
de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar 
el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), 
el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i
l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).
Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de
la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer Enric
Granados cantonada avinguda Diagonal)

L’edifici, un referent europeu en el seu sector, forma
part del complex de recerca mèdica i universitària de 
l’Hospital Clínic, i se situa en una illa de l’Eixample amb
el pati interior recuperat per a ús públic. Es distribueix
en una planta baixa, que conté els usos comuns del 
programa; cinc plantes tipus, destinades a laboratoris
d’investigació i innovació tecnològica, i tres plantes de
soterrani, d’emmagatzematge i aparcament. La solució
de la façana integra els passos d’instal·lacions, que
s’adapten als usos tecnològics del programa.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista.
Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes
són una clara influència de Puig i Cadafalch,
de qui l’arquitecte, Antoni de Falguera, fou deixeble i
col·laborador. En destaca sobretot l’espai interior anomenat
«la peixera», a partir del qual s’organitzen les
aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de
130 m² queda tancat amb una claraboia envitrallada
i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions 
i diferents esdeveniments.

L’adaptació al nou ús cultural i als nous requeriments
normatius d'aquest antic local comercial de principis
del segle, s’ha dut a terme compatibilitzant-la amb
l’estat inicial i mantenint un esperit atemporal pel que
fa a la seva configuració i essència. Estructures de
fusta i portes reciclades són els ingredients que 
compartimenten i flexibilitzen les múltiples activitats
que es promouen des de l’AAAB.

Un pis típic de l’Eixample s’ha transformat en una
instal·lació per al treball compartit (coworking), pensat
per a professionals liberals, autònoms, microempreses
de noves tecnologies, etc. L’adequació s’ha executat
amb tres regles bàsiques: el mínim pressupost,
utilitzant al màxim els elements característics ja
existents; les millors instal·lacions de telefonia i dades
pel treball, i l’obtenció del màxim espai útil. És la seu
d’Arquitectura Reversible, associació que organitza el
48h Open House Barcelona.

Els dipòsits de regulació d’aigües pluvials de Barcelona, 
juntament amb una gestió avançada del sistema 
de drenatge i sanejament urbà, tenen com a objectiu 
minimitzar les inundacions a la ciutat i els desbordaments 
del clavegueram als medis receptors, enviant 
més aigües a les depuradores i reduint, per tant, la 
contaminació al riu Besòs i a la mar Mediterrània. En 
cas de pluja o d’avís de pluja s’anul·larà l’activitat.

(Per raons de seguretat no poden accedir-hi menors de 8 anys)

La parròquia de de la Mare de Déu dels Àngels 
té els seus orígens al segle XV, quan una capella 
dedicada a la Verge dels Àngels estava situada a 
extramurs de la Ciutat de Barcelona, en el camí
que portava de Sant Daniel a la Llacuna. L'any 1932,
després de deixar la seva ubicació a l'actual plaça
dels Àngels, es trasllada a l´Eixample, fent ús
provisional de la capella de les Concepcionistes.
L'any 1942 es comença la construcció de la nova
església de maó vist,  a excepció de la façana principal
i el campanar que són de pedra, amb una certa influència
nord-europea. A l'interior, l'escultura de la Mare de Déu
dels Àngels fou obra de Manuel Martí i les pintures
anaren a càrrec de Ferdinandus Serra.

Un antic habitatge amb una distribució interior 
que presentava estances sense ventilació ni 
il∙il·luminació natural, es reforma per acollir un 
nou programa funcional que es resolt en un loft 
de 75m2 i 8m2 de terrassa, molt lluminós i que 
permet gaudir visualment dels quasi 20m de 
longitud que separen ambdues façanes. 
L’habitatge s’ordena a partir de la peça central 
del bany, que genera dos grans espais: un, de 
menjador-estar i cuina, il∙il·luminat i ventilat a 
través de la terrassa de la façana del pati d’illa; 
l’altre, una habitació-estudi, il∙il·luminada i 
ventilada a través de la façana del carrer AusiàsMarc.

Es tracta d’una mostra de la transformació d’un
pis de l’Eixample en un habitatge contemporani. La
intervenció es basa en la creació de nous espais a
partir de les noves agrupacions d’usos dins la casa. La
llum retrobada i l’evolució i la interpretació d’elements 
de la construcció original del lloc —els paviments, les
fusteries i els sostres de voltes i biguetes— es treballen
amb la clara convicció que per poder preservar hem de
transformar.

La generositat de l’habitatge original, amb amples
estances, alts sostres i un bon estat de conservació,
permet el canvi d’ús amb poca intervenció, generant
espais flexibles i agradables per a la gent que els habita
diàriament. La substitució d’algun terra hidràulic 
i d’algun envà seran els canvis més notables que es
duen a terme. Es renoven les instal·lacions, s’adapten
els espais existents per a llocs de descans, menjar,
estudi i passos, i es converteix la cuina en el centre
d’operacions del nou habitatge.

Remodelació integral d’un habitatge situat en un edifici
plurifamiliar entre mitgeres, a l´Eixample, després
d’enderrocar l’interior i deixar buides les tres crugies
estructurals. Els banys, la cuina i la resta d’espais es
conformen mitjançant uns volums semiprefabricats,
construïts a taller i finalitzats a l’obra. Els volums
s’aturen a 50 cm. del sostre de l’habitatge amb una
triple finalitat: permetre la visió superior de tot l’espai,
retro-il·luminar falsos sostres de policarbonat i recolzar
aparells d’il·luminació dirigits cap al sostre.

Amb una superfície de 700 m² i 95 places de capacitat,
el programa es distribueix en tres plantes: els espais
comuns de recepció, cuina menjador, sala d’estudi
treball i espai chill-out, a la planta baixa, i els
dormitoris i una terrassa privada a l’interior d’illa
de l’Eixample, a les plantes superiors. L’interior
segueix una estètica basada en la cultura urbana,
amb temàtica de skateboarding, amb mobiliari senzill
i algunes peces de reconegut disseny.

Aquest edifici proposa la prolongació del passeig
de Gràcia a través d’un itinerari arquitectònic que
“introdueix” l’espai públic dins l’edifici fent-lo arribar
fins a l’interior d’illa. Com una escenografia, l’accés
principal es produeix a través d’una passera aèria, que
elimina l’entrada original d’escala imperial. L’entrada al
recinte tancat de l’hotel està situada a la planta altell.
Des d’aquí es descobreix l’antic pati d’operacions, que
acull les dependències més públiques com salons,
restaurants i cafeteria.

Palauet classicista de planta rectangular que
s’organitza al voltant d’un pati central, cobert per una
claraboia i format per columnes de marbre multicolors.
L’ampliació al carrer Roger de Llúria replica la façana
original i relliga el conjunt amb una façana aixamfranada,
lleugerament enretirada de la línia del carrer, que
esdevé l’entrada principal. Està presidida, al coronament,
per quatre escultures de cos sencer. És la seu
del Col·legi d’Advocats des de l’any 1922.